Arrels i història

Al seu terme els vestigis documentats de l'edat del Bronze donen pas a restes d'un poblat ibèric, al voltant del qual es constata una vila romana, de la qual resta una singular làpida funerària.

Ocupat el lloc pels àrabs el terreny fou conquerit pel comte Armengol IV, el de Gerp, cap a finals del 1080. La localitat, davallant envers el pla, s'anà formant a redós de la primitiva torre de defensa anomenada Torre dels Canonges, que esdevingué la fortalesa del lloc.

Dels Montcada, senyors de Castellserà, a finals del segle XII, el castell i la localitat, passen, durant el segle XIII, a mans de diferents nobles: els Cervera, els Vall-Llebrera, fins a esdevenir patrimoni del comerciant de Lleida Jaume Des Brau, el qual ven, el 1318, la propietat a l'abat Copons del Monestir de Poblet.

La localitat depenia de l'abat de Poblet. L'abat era qui dictaminava les normes de bona convivència per a tots els veïns i eren d'obligat compliment. En el seu nom es recaptaven els impostos, ja fossin els delmes i tributs feudals o els censos amb monedes o gallines depenent del que, essent propietat del monestir, es tenia arrendat, ja fos una casa o finques. Ell era qui nomenava el batlle de la localitat o el seu representant, el qual s'ocupava dels assumptes relacionats amb el senyor i qui, en nom de l'abat, feia complir la llei i les normes o feia perseguir els malfactors i els feia ajusticiar, tancant-los a la presó del castell o bé fent-los penjar a les forques del camí de la Fuliola.

La localitat creix fins al principi del segle XIV. El conjunt de cases i edificacions protegit pel castell, el talús del turó i les mateixes cases que feien de tanca, amb dos portals per accedir-hi, el de Santa Maria i el del Pont, s'anomenava vila closa. A finals d'aquest segle la pesta causà estralls, ja que si el 1.318 es comptaven uns 180 habitants, el 1.378 eren només uns 50 habitants.

Amb tot, al segle XV creix espectacularment de nou, ja que es construeix la muralla, que encercla molt terreny badívol i es traslladen els dos portals als dos laterals de la plaça Major, un al final del carrer Major, amb el portal de les Basses i al seu extrem oposat, el portal Nou.

Durant tots aquests anys els castellseranins vivien de l'agricultura i de la ramaderia. Conreaven principalment productes de secà, cereals (blat, civada, mill, lli, safrà,...), vinya i oliveres, ja que el terme, tret de la part baixa que es regava amb les aigües de l'Aigüera de la bassa i del Reguer, no disposava de terres de reg. El bestiar que més abundava, a part dels muls i someres per les tasques agrícoles, eren les ovelles i també hi havia bous i vaques.

També hi havia una colla d'artesans que vivien de la venda dels seus productes o de la seva feina, com per exemple els fusters, els ferrers, els espardenyers, els sastres, els teixidors o els paletes.

Es nomenaven cada any dos paers que s'encarregaven, amb l'acord del Consell de la Vila o dels representants de tota la població, que la gent de la localitat tinguessin tots els serveis necessaris: carn (hi havia una carnisseria que era municipal), botiga (per a vendre queviures), forn (per a fer i vendre pa), molí (per a moldre les olives i tenir oli), duler (era qui cuidava dels animals en acabar les feines del camp), metge, comprar la neu per a conservar els aliments, etc.

Fou al final del segle XV quan, com a resultat de la Guerra Civil entre el rei Joan II i la Generalitat, una colla de soldats mercenaris incontrolats capitanejats per Esteve Gau i Lluís Mudarra, que havien estat contractats pel rei, s'apoderaren de Castellserà, la Fuliola i Penelles, demanant al rei, a canvi de deixar lliure la seva gent, la quantitat de 7.000 lliures que corresponia a la paga que els devia.

Aquest fet inicia sobre la localitat el que serà constant durant el segle XVI, les accions dels bandolers. No hi hagué prou amb les partides de malfactors que sovint passaven pel terme, sinó que Perot d'Argençola, fill de Castellserà, cap al 1500, capitanejà una d'aquestes colles i féu del poble i de les poblacions veïnes el centre de les seves escomeses. La situació ja fou insostenible quan el 1548 el bandoler Pere Bardina atacà de nou la població. La gent, per poder defensar-se, s'organitzava al toc de sometent. Quan tocaven les campanes tots els homes havien de sortir amb les seves armes i a cavall, a perseguir els bandits. Sovint, amb l'ajut de l'abat de Poblet es formaven sometents que s'agrupaven amb els sometents de les localitats veïnes.

La població havia crescut. Es construí, a principis del 1500, la nova església a la plaça Major. S'havien edificat noves cases i havien sorgit nous carrers. La gent era molt religiosa. Per això els paers contractaren un escultor perquè fes el retaule de Sta. Maria Magdalena de fusta per a l'altar Major. Es constituïren les confraries, grups de fidels que organitzaven les celebracions religioses del sant a qui tenien més devoció. Les més importants foren la de Sant Sebastià i la del Roser.

La Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió trasbalsà la localitat ja que va sofrir el pas dels exèrcits, havent d'allotjar els soldats, cosa que provocà la ruïna de molts pagesos, morts violentes, pèrdues de collites i enderrocament d'edificis com per exemple l'hospital.

El segle XIX aportà un canvi profund a la localitat. Les noves lleis estatals havien d'acabar amb la possessió del poble per part de Poblet. La localitat ja no tenia amo o senyor. Per primer cop es podrien elegir lliurement els regidors i el batlle i no s'havia de pagar res al monestir. Amb la llei de desamortització totes les possessions, cases i terres que eren dels monestirs i de les parròquies passaven a ser de l'Estat i a continuació es subhastaven entre els particulars. Amb la construcció del Canal d'Urgell les terres que eren majoritàriament de secà passaven a ser de regadiu. Com a conseqüència s'incrementà notòriament la població i s'aconsegueix millores econòmiques i socials que es completen a principis del segle XX. El 1898 es construí el primer dipòsit municipal d'aigua potable. L'any 1905 s'inaugurà el nou cementiri, el 1912 es construí l'escorxador públic, el 1914 s'inaugurà la il·luminació elèctrica pels carrers de la vila, el 1926 es fundà l'Agrupació Coral, el 1923 es realitzà un plànol del poble preveient la seva crescuda, que és interrompuda per la Guerra Civil.

Finalitzada aquesta, esdevé una lenta recuperació amb la vinguda de noves famílies emigrants. Es fundà la Cooperativa del Camp l'any 1950 i posteriorment, el 1963, es comencen a pavimentar els carrers, aconseguint, cap a la dècada dels 70, amb la introducció del cultiu dels arbres fruiters, una etapa de prosperitat econòmica.